Ser pare

El primer encontre és una de les moltes coses que compartim

És un somni fet realitat que el teu pare et digui: el dia que vas néixer tot va començar a tenir sentit? Quin pare desitjava tenir quan vaig decidir néixer? Vaig decidir néixer? O són els pares qui ens empenyen a la vida?

Hi ha una teoria que diu que els fills triem els pares. Ho creieu, això? M’agrada imaginar-me sense forma humana, mirant per una espiera el meu pare i la meva mare, joves, conversant sobre com m’educarien, com m’estimarien.

En el fons soc una criatura dèbil. La meva fragilitat m’empeny constantment cap a un penya-segat on la caiguda és infinita. Potser ara mateix estic caient. No ho sé pas. Crec que soc capaç d’intuir on tinc el nord i el sud, però hi ha tantes vegades que no sé què és exactament el que estic sentint… Em surt cridar: qui soc?, què em passa?, què necessito?, on vaig?, què vull? I així amb totes les preguntes que et puguis imaginar.

El problema és que hi ha dies que em llevo i tinc clar que la resposta és cap a l’esquerra, però l’endemà estic totalment segura que és cap a la dreta. Quin embolic, no?

El meu pare i jo ens vam conèixer el 13 de maig del 1997. Ell ja voltava pel món des de feia uns trenta-dos anys… un número que jo encara no he fet, però que tampoc em queda tan lluny —tot i que continuo aferrada amb força als vint-i-vuit.

Què devia pensar la primera vegada que em va veure? Perquè sap Déu que jo no estava en el meu millor moment… tota ensangonada i plorant. No la millor foto, no trobes?

Sempre m’expliquen que va estar durant tot el part al costat de la meva mare i que no es va desmaiar perquè estava meravellat per conèixer-me. Diuen que va ser ell la primera persona que em va abraçar. I em sorprenc pensant si seré jo l’última persona que l’abraçarà a ell. Tant de bo sigui així.

Ell sap que jo soc dèbil perquè la meva debilitat és la seva.
Ell sap que jo soc disciplinada perquè la meva disciplina és la seva.
Ell sap que jo soc fantasiosa perquè la meva fantasia és la seva.
Ell sap que jo soc golafre perquè la meva golafreria és la seva.
Ell sap que jo soc treballadora perquè la meva força a l’hora de treballar és la seva.
Ell sap que m’agrada dir “visceralment bonic” perquè m’agraden els contrapunts dins d’una mateixa frase i tots dos els entenem.
Ell sap que jo soc sensible perquè la meva sensibilitat és la seva.
Ell sap que jo soc de pensar molt perquè les meves cabòries són les seves.
Ell sap que soc de pocs amics perquè ja se sap que les persones ens acompanyen només un trosset del camí.

Hi ha una imatge molt bonica que corre per internet que diu que hem d’aprendre a tallar els traumes per no passar-los a les futures generacions. El meu pare ha tallat molts d’aquests cordons. I s’ha menjat ell solet la merda.

Quan parlo amb tu per telèfon em recordo que estic parlant amb la meva filla.
I sempre em quedarà un espai per poder fantasiejar amb totes les coses que em diries diferent. O que no em diries.

Fer-se gran és una experiència molt estranya. Tinc la sort que m’agrada escriure i que, a través de les paraules, ho puc anar paint.

No sé què és ser pare i no ho sabré mai. Potser seré mare, però pare segur que no. En canvi, sí que sé que he tingut un pare generós i bona persona, que no ha parat fins a construir-me lliure i valenta.

Has de ser una dona del segle XXII.